9:59 | Author: Joan Carles - Oliva
FORA D'ÚS. (FUERA DE USO)

Aquesta nit, va ser llarga i freda, sense companyia, com sempre. Turmentat per un somni terrible, angoixós, amb sensacions reals. Capbussat en la fantasia mental, recorde clarament que eren milers i llargues les avingudes, totes elles creuades en ordre geomètricament quadriculat sense poder albirar el final de cada una d'elles. Una gran multitud sufocant caminant amb enrenou sense cap ordre però si amb destinació. Se'ls veia amb trànsit joiós, actius, resolts. Els seus rostres semblaven encerats, falsos, eren autòmats autistes sense interacció, ningú reparava en ningú ni en res. Desesperat, vociferant-los, volia esbrinar al lloc on em trobava, qui eren. Sense resposta i exhaust per llargues hores de sentir-me un absent, vaig decidir caminar sense cap rumb cercant una cosa diferent. Quasi rendit de peus em fixe en una cosa distinta, un carrer peculiar, buit, marcat per una senyal de carrer sense eixida. M'endinse en ell per cusiositat, veient que en els fons hi havia un home postrat en un cantó, no li veia el rostre, però si la seua indumentària plena de brutícia i esparracada. En vaig a apropar a ell, tenia el cap baix, acotat entre els genolls, vaig veure que tenia un cartell davant realitzat amb un cartó malparat en què posava “FORA D'ÚS”. Amb els tous dels dits delicadament agafats a la seua barba li vaig alçar la cara, soltant-la immediatament i caent d'esquena com si haguera vist a la mateixa mort. Era jo, el tipus del carreró. El desvetllament va ser instantani per l'ofec i l'angoixa que produïa aquella imatge, completament amerat i sense poder soltar el llast del somni terrible, vaig decidir prendre una dutxa reconfortant i arrancar el dia amb un nou rumb, una nova vida.
x
Esta noche, fue larga y fría, sin compañía, como siempre. Atormentado por un sueño terrible, angustioso, con sensaciones reales. Zambullido en la fantasía mental, recuerdo claramente que eran miles y largas las avenidas, todas ellas cruzadas en orden geométricamente cuadriculado sin poder divisar el final de cada una de ellas. Una gran muchedumbre sofocante andando con alboroto sin orden ninguno pero si con destino. Se les veía con tránsito jubiloso, activos, resueltos. Sus rostros parecían encerados, falsos, eran autómatas autistas sin interacción, nadie reparaba en nadie ni en nada. Desesperado, voceándoles quería averiguar en el sitio donde me encontraba, quienes eran. Sin respuesta y exhausto por largas horas de sentirme un ausente, decidí andar sin rumbo alguno buscando algo diferente. Casi rendido de pies me fije en algo distinto, una calle peculiar, vacia, marcada por un simbolo de calle sin salida. Me adentre en ella por cusiosidad, vi que en el fondo habia un hombre postrado en una esquina, no le veia la cara, pero si su indumentaria llena de mugre y harapienta. Me acerque a el, tenia la cabeza baja, acotada entre las rodillas, vi que tenia un cartel delante realizado con un cartón maltrecho en el que ponia “FUERA DE USO”. Con las yemas de los dedos delicadamente asidos a su barbilla le levante la cara, la solte de inmediato cayendo de espaldas como si hubiera visto a la mismisima muerte. Era yo, el tipo del callejón. El despertar fue instantaneo por el ahogo y angustia que producia aquella imagen, completamente empapado y sin poder soltar el lastre del sueño terrible, decidí tomar una ducha aliviante y arrancar el dia con un nuevo rumbo, una nueva vida.
x
Joan Carles.
|
This entry was posted on 9:59 and is filed under . You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.

0 comentaris: